La por a la foscor

La por sempre ha acompanyat la humanitat des de tan antic com la història moderna pot recordar. Ja abans que els primers homínids comencessin a parlar i fer servir eines existia la por de tenir algun depredador a prop, a punt per a atacar al moment menys esperat i durant la nit.

Així, la por a la foscor és, potser, la més primigènia de totes. De nit, quan es deixa de veure-hi a tres passes, és quan assalta el terror al desconegut que s’esmuny més enllà del camp visual. Amb total seguretat es pot afirmar que aquesta por s’ha tornat més intensa en la humanitat a mesura que es centrava en la vista i l’oïda, abandonant altres sentits com l’olfacte.

És per això que els infants en la seva innocència són més propensos a tenir por al desconegut que els adults. D’aquesta manera, les pel•lícules de terror aprofiten els temes encara no abarcats pel coneixement humà: éssers d’altres móns, criatures d’ultratomba, monstres que habiten només als nostres malsons...

El terror al desconegut còsmic no ens abandonarà mai, ja que els humans mai arribarem a saber-ho tot. I així ha de ser, o podria acabar tothom com aquells pobres protagonistes dels contes d’H. P. Lovecraft, amb la ment esguerrada per la terrible Veritat que s’amaga darrere el secret de la vida. De manera que no cal capficar-se cercant el perquè de tot, sinó acontentar-se vivint el dia a dia, lluny de coneixements massa terribles per a ser capits.